St. Patrick a Chicago

Com a molts altres llocs, hi ha molta gent que celebra St. Patrick a Chicago. Tots vestits de verd, amb trèvols i barrets amunt i avall... Fins i tot el riu pinten de verd. Un paio s'hi va ficar a nedar i ja veus a la poli tot darrere amb barca a pescar-lo... mai més ben dit.

Qui no té cap ha de tenir cames

L'altre dia em vaig quedar sense benzina al cotxe a les 7:00 del matí, quan anava a treballar. Ja sé que el comptador de la benzina no funciona i normalment el que faig és posar el comptador de km a 0 cada cop que poso benzina i quan arribo a 225-250 milles el torno a emplenar. El que no comptava era que els dies que engego el cotxe 10 min abans de marxar de casa per a que s'escalfi, també gasta benzina, però no corre milles. Així que l'altre dia, a 210 milles, va dir prou i se'm va parar, a la pitjor hora, a més. Aha! -vaig dir-, posaré la benzina que tinc al pot d'emergència (1 galó o 3,8 litres) que porto al maleter i llestos! Jo tota orgullosa d'anar preparada amb el galonet que m'havia comprat temps enrere per si em passava això... I se'm va quedar la cara congelada (més del que ja l'hi tenia) quan vaig veure que el pot era gairebé buit, de l'última vegada que això m'havia passat... Aleshores vaig pensar, doncs bé, aniré corrents a la benzinera més propera, emplenaré el galonet, tornaré corrents a emplenar el dipòsit i arribaré a l'escola mitja hora tard. Not a big deal... Així que vaig començar a córrer i el primer cotxe que va passar, suposo que preguntant-se què feia una tocada del bolet com jo corrent a 20º F (-5ºC) a les 7:15 del matí amb un pot vermell a la mà, em va carregar a la seva furgoneta, em va portar a buscar la benzina i altre cop al cotxe amb el galonet ple. I és que en coses així, he trobat ja molts americans disposats a ajudar sense que ni tan sols els ho demanis...

El perquè de tot plegat

Tot i que ja sabia que als Estats Units hi ha molta més gent obesa que al nostre país, al principi de ser aquí em va sobtar veure tant de personal de grans dimensions, però després ja m'hi vaig acostumar. A més, em vaig adonar que aquí la gent no té complexes, cosa que em sembla fantàstic: sense posar-nos a parlar de la moda en general (aquest és un altre tema interessant), una dona obesa va amb minifaldilla sense cap tipus de mania.

Bé, el cas és que entre el que veus als supermercats i als restaurants i el que veus a l'escola (i això sense entrar en els fast-food), és fàcil entendre per què hi ha tanta gent grassa. Perquè us en feu una idea, aquesta és la foto d'un típic menú escolar. El pitjor, però, no és el menjar (si diuen que el menú del districte on treballo encara és dels més sans... fixeu-vos que hi ha una mica de blat de moro, pinya en almívar i llet). El pitjor és que els nens tenen 20 minuts per agafar el menjar de la cafeteria, menjar-se'l, recollir i fer la fila abans no arribi el seu mestre a buscar-los. El primer nen que agafa el menjar és el que té més sort, ja que potser té 15 minuts per menjar. L'últim de la cua, pobret, pot arribar a tenir menys de 10 minuts... I ja us podeu imaginar la rapidesa amb què mengen els nens. Aquests són els hàbits alimentaris que adquireixen des de ben petits, pobrets.



Una altra cosa són els aniversaris. Quan jo era petita, pel meu aniversari solia portar caramels a l'escola i donar-ne un o dos a cada nen. Aquí els nens quan fan anys porten "cupcakes", una mena d'empastifada d'algun color cridaner amb una cosa que s'assembla a una magdalena a sota... La bomba atòmica per l'estómac!